Miquel Porta és un dels directors del recent llibre ‘La nostra contaminació interna‘ (Llibres de la Catarata), que recull assaigs de 40 investigadors especialistes en estudis sobre els compostos químics persistents en l’organisme humà. En aquestes dates ha publicat també un informe pioner fruit d’un encàrrec de la Generalitat de Catalunya. Porta ens parla de les diverses onades de compostos químics ambientals que, a partir de la dècada dels 60, varen contaminar i encara perduren a la nostra cadena alimentària.

.- Com neix el projecte de realitzar l’estudi per a la Generalitat?

El venia proposant des de el 2001. És el primer estudi d’aquesta temàtica encarregat per un govern a Espanya. És doncs una decisió valenta, perquè a vegades ha fet por enfrontar-se a aquest tipus de problemes, encara que sapiguem que existeixen.

.- Quins són els principals resultats?

La principal troballa és que en el 100% de la població hem trobat alguns dels 19 compostos que buscàvem. A més, aquelles persones en les que hem detectat una menor presència de compostos, tenen tres d’ells, i el 62% de la població presenta més de 10 compostos. No són troballes sorprenents, ja que s’han obtingut també en altres països del món.

La majoria de la població, però, presenta nivells relativament baixos dels compostos persistents analitzats, però una minoria presenta concentracions més elevades que la resta de la població. El hexaclorobenzè, per exemple, té unes concentracions sanguínies que poden ser 6.000 vegades més altes que en la persona amb menor contaminació. Com també esperàvem, el compost amb concentracions més altes és el DDE, que és el principal producte en el qual es degrada el famós plaguicida DDT, prohibit el 1977. Les concentracions de DDE poden ser 7.000 vegades més altes que en la persona amb menys presència.

.- Hi ha diferències remarcables amb altres estudis d’aquestes característiques?

No: els nivells en sang són similars dels que s’han trobat en els dos únics estudis d’aquestes característiques que s’han realitzat, a Alemanya i EUA. No podem comparar-los amb altres estudis (que s’han fet, i molts), perquè mai s’han dut a terme amb una mostra veritablement representativa de la societat, com és el cas d’aquests tres països.

.- Fins a quin punt són perillosos, aquests compostos?

No hem de tenir por, però sí informar més, conscienciar i potser tenir més preocupació, però una preocupació sana i activa, que ens porti a canvis en els nostres hàbits quotidians, a ser menys contaminants. Hi ha incerteses molt importants sobre els efectes que aquests compostos poden tenir en la nostra salut. El que sí sabem és que, per descomptat, no us heu de preocupar. D’una banda, tenim algunes concentracions que són molt elevades, i de l’altra, tenim concentracions baixes però que augmenten progressivament durant la vida de cada persona. Les concentracions reduïdes però que es tenen al llarg de tota la vida poden ser més perilloses que una concentració molt alta en un moment concret, breu.

.- D’on provenen aquests compostos?

Els que hem estudiat, els compostos persistents tradicionals, són lipofílics, es dissolen molt bé en els greixos. La principal font d’entrada és el greix d’origen animal. De fet, la majoria d’estudis indiquen que el 98% o més de les concentracions d’una persona provenen del greix animal que ingereix en una dieta habitual.

.- Quan van entrar aquests compostos en les nostres vides?

La meva hipòtesi és que a Espanya van entrar més tard que en altres països europeus, a causa de l’autarquia franquista. És una hipòtesi, però crec que la contaminació comença a generalitzar-se (no a iniciar-se, sinó a ser àmplia) quan el mercat espanyol s’obre a Europa, a principis dels 60. Després hi ha una gran contaminació per DDT i DDE, que probablement baixa a finals dels 70. Des de llavors, s’assumeix que la presència de DDE ha anat reduint, però és difícil de dir: les dades de qualitat disponibles (veritablement representatius de la població general) són extraordinàriament escassos. I com l’estudi de la Generalitat demostra, el DDT encara és habitual en el nostre organisme.

.- Però el plaguicida DDT es va prohibir en el 1977 ………

Sí, però encara no ha desaparegut de la cadena alimentària. Molts estudis han demostrat que encara es pot trobar en pinsos per a animals, en animals molt joves … I avui també es troba a la mantega i la llet dels EUA i altres països. En productes lactis espanyols també s’ha detectat, com en les carns. En el llibre ‘La nostra contaminació interna’ es pot llegir el resum d’un estudi realitzat per Nicolás Olea que va trobar que el 59% de les 150 placentes analitzades contenien DDT, i gairebé totes, DDE.

.- Què podem fer al respecte, els ciutadans?

L’administració porta anys fent inspeccions i estudis sobre els tòxics en l’alimentació, i estan a disposició del públic. Les mesures per reduir la nostra contaminació han de ser sempre col·lectives, preses per les empreses i les administracions, són polítiques públiques i privades que les organitzacions ciutadanes podem incentivar i exigir. També, si ens organitzem millor, podem aconseguir que els productors de pinsos controlin millor la presència de tòxics, impulsar més inspeccions de ramaderia. Tot això, des d’organitzacions ciutadanes de tota mena.

Hi ha organitzacions que es preocupen per defensar el medi ambient, però que, paradoxalment, tenen poc en compte a l’espècie humana. Els tòxics que trobem a la placenta i el cordó umbilical demostren que no vivim en una fortalesa: els tòxics penetren en el nostre interior. Per això totes les organitzacions preocupades per la natura, el medi ambient i la cultura han d’incorporar al seu programa la prevenció de l’entrada de tòxics en el nostre organisme. Només llavors la gent coneixerà el problema i augmentarà la pressió ciutadana per millorar les coses.

.- Quina relació té vostè amb els aliments ecològics? Podrien ser la resposta a aquest problema?

Fa anys que a la meva família comprem aliments ecològics a cooperatives que fan les coses d’una altra manera. L’inconvenient és que és un producte que no arriba a la gent amb pocs recursos econòmics. De tota manera, en l’edat adulta ja és difícil reduir la presència de tòxics. Recordem que una part dels tòxics els “heretem” en néixer, és un exemple d’herència no genètica, sinó ambiental. I seria un error pensar que només mitjançant l’alimentació ecològica podríem solucionar aquest problema. És cert que és un sector indispensable i que ha de créixer molt més, però el problema és global.

.- Quines mesures polítiques creu que s’haurien d’impulsar per resoldre el problema?

Sobretot mesures interdepartamentals, “transversals”, perquè tots els departaments i ministeris són responsables. És un dels valors de l’estudi: recorda que el problema afecta tots els àmbits de govern: alimentació, salut, ramaderia, indústria, educació, medi ambient, economia … Hem d’exigir que els polítics tinguin en compte a la salut en totes les polítiques “. No seria tolerable que el Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural governés només per als ramaders, ha de governar per a tots els ciutadans. Només així podrem solucionar l’herència tòxica d’una societat que de vegades és bastant consumista i que minimitza o defuig els estudis que alerten de la contaminació que patim.

PERSONALMENT CREC QUE, A TOTS NIVELLS, ÉS IMMENSAMENT MILLOR SER VEGETARIÀ I CONSUMIR ALIMENTS ECOLÒGICS. Àngel